Entrevista a Manuel Rubio Visiers, president d'Aedyr

Organitzar aquesta edició del congrés ha estat tot un repte per Aedyr, a causa del difícil context que envolta no només al sector de la dessalació sinó, en general, a l'àmbit econòmic, social, polític, tècnic... Crec que aquest país està passant, al meu entendre, per una etapa molt més negra del que pogués ser una crisi estructural o conjuntural.

Una vegada dit això, i tenint en compte aquest panorama, també haig d'assenyalar que el balanç d'aquest IX Congrés és positiu perquè hem aconseguit atreure a prop de 250 participants, perquè hem aconseguit tenir dades de les últimes plantes realitzades per les empreses espanyoles i perquè hem gaudit d'una presència internacional molt elevada. Això últim, en bona part, per l'estupenda col·laboració que venim madurant des de fa diversos anys amb l'Icex. A més, el que una associació com ATTA, que representa als grans contractistes, hagi volgut col·laborar en l'organització d'aquest congrés, ha estat molt positiu per a tots. 

Des del meu punt de vista, s'ha fet el que calia fer, però ens enfrontem a una situació en la qual intervé un abisme entre el que de debò realitza el sector i el que s'explica d'això. I davant això com podem respondre? La meva opinió és que cal seguir treballant com fins ara, fent oïdes sordes sobre moltes de les ximpleries que es diuen de la nostra activitat, les quals estan basades en la mediocritat i en la ignorància. A la llarga, totes aquestes opinions quedaran en gens, en aigua de borrajas. Per tant, seguirem treballant per emprar sempre les millors tecnologies, per guanyar nous projectes, per mantenir un alt nivell d'exportació i per mantenir viu un sector que maneja una facturació d'entre 2.000 i 3.000 milions d'euros.

Aquest IX Congrés d'Aedyr ha anat precisament en aquesta adreça, facilitant un intercanvi d'experiències que beneficien al sector i mentalizando a tots els professionals que nostres empreses segueixen sent líders a nivell mundial.

A Espanya s'ha realitzat, en tres fases, un intens programa de desenvolupament de tecnologia que permet avui obtenir suficients recursos hídrics ‘no convencionals’ que compensin, quan faci mancada, els ‘convencionals’. Per tant, la qual cosa cal fer és educar a la gran població que la dessalació és alguna cosa positiu per a ella, que comprengui que si es diu a la dessalació ‘recurs no convencional’ és precisament perquè no és aigua caiguda del cel. Els transvasaments són bons… però també ho és la dessalació. El que realment fa bé una opció o una altra són les circumstàncies que ho envolten. No és el mateix transvasar aigua a 1.000 km que a 3.000 km, com tampoc ho és situar una planta de dessalació en un lloc que en un altre.

En definitiva, la qual cosa no podem fer d'això és una baralla. Hem de ser lògics, seriosos, generosos i, sobretot, tenir clar que estem al servei de la població, oferint-los la possibilitat d'acudir a aquests recursos ‘no convencionals’.

Estem davant una tecnologia extraordinàriament madura i desenvolupada. Algú pot seguir pensant que la dessalació segueix sent més costosa que les fórmules ‘convencionals’ però… quin és el cost de l'aigua que no tinc? Infinit. Per tant, no confonguem a la gent. Per descomptat que és més barata l'aigua que cau del cel, o la que procedeix d'un riu, o la que tenim en un aqüífer que es regenera… però si resulta que no disposem de cap d'aquestes fonts en el nostre cicle hídric, no ens queda una altra que produir aigua. Necessitem en aquests casos fàbriques d'aigua, emprant per a això una font que és incommensurable, inesgotable i amb una qualitat constant com és el mar. No estem descobrint res nou, ja en època dels grecs i dels romans es desalaba en petites quantitats en els vaixells.

Ara, si fem d'això bandera per a un altre tipus de raonaments o baralles, malament anem.

No podem tirar a la foguera a ningú però sí haig de dir que hi ha un sector social, instigat de vegades per polítics i altres vegades per no sé qui, que no ajuda al seu progrés. De totes maneres, aquesta situació és molt més profunda que tot això. La realitat és que hem de mirar-nos menys el melic, que hem de ser més generosos i que hem de mirar més cap al futur. I el futur, quan no hi ha aigua, és produir-la.

Començaria dient que gràcies al gran treball que han realitzat durant 30 anys les empreses espanyoles (i l'administració, a la qual no anem a injuriar), el nostre país ha desenvolupat la millor tecnologia. Ara mateix, de les 20 empreses més importants al món, 8 són espanyoles, les quals estaran guanyant probablement el 70% de tots els contractes en dessalació. Som el quart país en producció d'aigua desalada, amb una capacitat instal·lada d'al voltant de 2 milions de m³ diaris, que ampliarem en breu fins als 3,5 milions.

Així és, Austràlia és un dels més recents però també hem aconseguit una gran expansió en altres àrees del món com Orient Mitjà, el Nord d'Àfrica, Llatinoamèrica, l'Àfrica Subsahariana, Xina, L'Índia… Allí on surti a concurs una planta sempre hi ha, almenys, mitja dotzena d'ofertes espanyoles competitives.

Realment està molt desenvolupada, encara que és l'última de les tres prioritats que marquen aquest sector: 1) tenir aigua; 2) que aquesta sigui de qualitat; i 3) generar recursos addicionals. Tenir aigua on no la hi havia o on suposa un gran cost transvasar-la, ho hem aconseguit gràcies a la dessalació. Una vegada superat aquest primer pas, hem aconseguit també millorar la qualitat d'aquesta aigua. I ara estem en aquest tercer pas de poder emprar l'aigua diverses vegades per optimitzar els nostres recursos. Això és la reutilització.

Per descomptat. Sabem que a Europa hi ha tres pilars sobre el qual se cimenta el món de l'aigua. Primer hem d'optimitzar el consum, evitant pèrdues. Segundo, cal mantenir una qualitat en el que tirem per a la seva possible reutilització. I tercer, hem de pagar tots els costos que comporta la producció d'aigua.

Seguirem el mateix camí d'abrigallar a la nostra tecnologia fora i d'estar cada dia més prop d'entitats com Icex o d'associacions patronals com Atta, sabent que si anem tots junts arribarem més lluny.

El que sí m'agradaria, i sé que és un repte complicat, és que dins del nostre país fóssim capaços d'explicar bé a tots els nivells i capes socials com són les coses veritablement, perquè ens puguem sentir una mica més orgullosos del que fem.

El Consell d'Adreça estava integrat només per 9 membres, que una mica més tard van passar a 11, i que en 2007 es van incrementar a 15, donat el creixement en el nombre d'associats.

Una vegada consolidada l'associació, i ja l'any 2003 s'inicia una renovació periòdica dels membres del Consell d'Adreça cada dos anys, i s'inicia una nova època en què noves persones introdueixen noves idees i eines, donant un gir importantíssim a aquesta associació que es consolida en un nou domicili social, nous mitjans i una projecció nacional i internacional molt més forta.

Aedyr pretén representar a tots, és a dir, a les grans enginyeries, a les petites, a les companyies de serveis, als fabricants de components, a les universitats i centres d'investigació, a les administracions públiques, i a qualsevol persona que a títol privat desitgi estar en contacte amb aquest col·lectiu.