Polítiques i sistemes de reciclatge de plàstics

Figura 1

La directiva d'envasos i residus d'envasos té com a objectiu la consecució d'un alt nivell de protecció del medi ambient des del camp dels envasos i els seus residus. Aquest objectiu és aplicable a tots els tipus d'envasos i els seus residus posats al mercat, sigui quin sigui el punt de la cadena en què es produeixin, des de la indústria fins al consumidor final. L'única excepció la constitueixen els residus de la producció, com recorda Elena Ordozgoiti, d'Aenor.

La directiva, que porta el número 94/62/CE de 20 de desembre de 1994, va ser aprovada pel Parlament Europeu i el Consell Europeu pel procediment de consens. Les discrepàncies entre els dos organismes comunitaris va obligar a utilitzar per primera vegada aquest procediment. Al final, va resultar un text realment consensuat, en el sentit que a ningú agrada del tot però s'accepta.

La directiva es va publicar al Diari de les Comunitats (DOCE) el 31 de desembre de 1994 i va entrar en vigor aquesta mateixa data. Els diferents estats membres tenen de termini per transposar la directiva fins al 30 de juny d'aquest mateix any, com a molt tard. A partir del 30 de juny de 1996 es presumeix la conformitat amb el text.

Els objectius mediambientals de la directiva podrien expressar-se de forma simplicitat, indica Elena Ordozgoiti, d'AENOR, la manera següent: ja que el que es persegueix és reduir el problema que representen els residus d'envasos, el més eficaç és, senzillament, no produir-los. Ara bé, si no hi ha més remei que utilitzar algun tipus d'envàs, busquem aquells materials que tinguin algun valor quan l'envàs ja no pugui complir la seva funció com a tal. Si finalment resulta inevitable eliminar residus, ja que no tenen cap utilitat, fem-ho de la manera més segura i responsable possible.

El principi qui contamina paga, ja expressat en 1975, s'aplica també als residus d'envasos. Aquest principi fa recaure el cost de l'eliminació dels residus sobre els que els generen perquè l'esforç es dirigeixi a que només arribin a la fase de disposició final dels materials i residus d'envasos inevitables.

2. La necessària transposició.

Espanya encara no ha transposat la directiva, tot i que el Ministeri d'Obres Públiques, Transports i Medi Ambient (MOPTMA) i la indústria involucrada havien consensuat un projecte legislatiu en forma de Reial Decret Llei a principis del passat estiu.

Pocs dies abans de les vacances d'agost de 1995, però, el Ministeri presidit per José Borrell va introduir tres modificacions substancials en l'esborrany consensuat, amb un resultat més restrictiu i reglamentista.

Les novetats eren, en essència, que s'incloïa en el sistema integrat de gestió de residus d'envasos, el requisit d'assumir una reducció del 10% de la totalitat, en pes, dels residus d'envasos gestionats pel sistema en cinc anys i, en el cas, del PVC, es duplicava el percentatge. També s'afegia una disposició que considerava els envasos clorats, en referència al PVC, com tòxics i perillosos i es requeria que la seva incineració estigués d'acord amb la legislació d'aquestes substàncies. I s'establia una jerarquització en els sistemes de reducció i tractament de residus, amb preferència de la reutilització sobre els altres sistemes.

La CEOE (Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials) va mostrar el seu ferm rebuig a aquestes modificacions perquè considerava que no podien ser assumides pel sector d'envasos i no estaven incloses en la directiva. La directiva, de fet, fixa uns objectius mínims i cedeix la responsabilitat de posar en marxa els mecanismes necessaris per aconseguir-los a cada Estat membre. Aquests mecanismes han de ser detallats en la transposició de la directiva, i d'aquí la seva importància.

Malgrat l'oposició del sector d'envasos als canvis exposada en innombrables reunions durant els passats tardor i hivern, el MOPTMA es va mostrar decidit a aprovar el decret d'envasos abans de convocar eleccions. Després de setmanes de tensió, però, el Govern de Felipe González va optar per traspassar el tema al nou Govern que sorgeixi de les eleccions.

El Govern format per José María Aznar el passat 6 de maig serà doncs el responsable d'aprovar la transposició. Abans de la convocatòria de les eleccions, el Partit Popular era procliu a traslladar la directiva sense molts canvis, però en les últimes setmanes ha evitat pronunciar-se sobre el tema.

3. El punt verd.

En qualsevol cas, la directiva obliga encara que no es transposi a la legislació espanyola. Del que es queixen els representants de la indústria és que, sense llei, no es pot posar en marxa el sistema integrat de gestió, l'anomenat també punt verd. Segons aquest sistema, totes les empreses que situïn un envàs en el mercat espanyol estan obligades a pagar la part proporcional del sobrecost que representi la recollida selectiva respecte a la recollida tradicional.

És a dir, el diferencial de cost entre el procés de recollida tradicional i la recollida selectiva, més el cost de separació de material i el seu reciclat, serà pagat per l'empresa que poseu un envàs en el mercat espanyol, encara que aquesta empresa no sigui espanyola. Al final, queda clar que aquest sobrecost el paga el consumidor del producte, ja que el productor ho repercutirà en el seu preu.

Mentre no hi hagi llei, el sistema no es pot posar en marxa a Espanya i ningú està obligat a finançar el sistema. L'empresa que es crearà per al sistema integrat de gestió té el nom ja registrat de Ecoembalajes, SA i la gestió dels residus d'envasos i embalatges plàstics el durà a terme Cicloplast (veure el passat número de Plàstics Universals).

Es desconeix la data en què el Govern del Partit Popular proposarà la transposició de la directiva però diferents fonts del sector veuen difícil que es faci aquest any i consideren realista que tingui lloc els primers mesos de 1997. Aquest retard farà, segons diferents opinions expressades a aquesta revista, més difícil que es puguin complir els objectius fixats per d'aquí a cinc anys a la directiva. Plàstics Universals ha intentat en les últimes setmanes demanar l'opinió dels grups parlamentaris Popular i Socialista, sense èxit, i els responsables del MOPTMA no van voler fer declaracions en estar en funcions.

4. Consecució dels objectius.

La directiva europea d'envasos i residus d'embalatges estableix un conjunt d'objectius prioritaris:

- En primer lloc, invertir la tendència actual de generar cada vegada més residus d'envasos i embalatges;

- En segon lloc, i seguint l'estratègia comunitària de gestió dels residus fins a l'any 2000, s'estableixen opcions de gestió de residus: prevenció, potenciació de processos de reutilització i valoració a través de sistemes de recollida selectiva en origen, i,

- En tercer lloc, optimització dels mètodes d'eliminació definitiva dels residus no reutilitzables o no valoritzables.

Els objectius referits a la valorització impliquen assolir en cinc anys, com sintetitza un document de la Fundació Espanyola dels Plàstics per a la Protecció del Medi Ambient:

- Una recuperació mínima del 50% en pes dels residus d'envasos i embalatges i

- Un reciclatge mínim del 25% en pes de la totalitat dels materials d'envasos que formin part dels residus d'envasos, amb un mínim per cada material del 15%.

La consecució d'aquests dos objectius bàsics ha fet necessari abordar el disseny del que es coneix com a sistema de gestió integrat que permeti la gestió dels residus sòlids urbans des d'altres perspectives. al llarg de 1993 i 1994 es va dur a terme per l'Institut Cerdà un estudi en què van participar diverses entitats empresarials, administracions autonòmiques i locals i empreses de gestió de residus, amb el resultat d'una proposta de model mixt de recollida selectiva.

5. El sistema de gestió integrat.

El model mixt de sistema de gestió integrat incorpora dos contenidors de recollida domiciliària per a la matèria orgànica i la resta o rebuig i una xarxa d'iglús per als materials reciclables de diferents colors: verd per al vidre, blau per al paper i cartró i groc per envasos lleugers com plàstics i brics i metalls.

Segons l'opinió de la Fundació de Plàstics del Medi Ambient, aquesta proposta de sistema de gestió integrat es planteja amb la necessària flexibilitat per permetre l'adequació a les característiques del municipi o zona considerada.

El sistema ha, d'altra banda, respondre a la realitat del mercat perquè la seva aplicació sigui òptima: minimitzant costos, recuperant els materials amb una qualitat adequada a la demanda del mercat, identificant i desenvolupant mercats per a aquests materials recuperats amb el major valor afegit possible i un potencial elevat de demanda per donar sortida a les quantitats creixents de materials secundaris que es generarà i, d'altra banda, aprofitant les instal·lacions existents en aquests moments.

Segons l'opinió de la Fundació, la gestió de la resta o rebuig ressalta la importància d'aplicar tècniques ambientalment correctes: de gestió fragmentada que fan possible la valorització secundària d'alguns materials com sorra per a construcció o compost de baixa qualitat i una eliminació optimitzada de diverses fraccions que permeti una millor recuperació energètica en el cas que calgui.

El sistema de gestió integrat de residus sòlids urbans amb el model així proposat és, segons el parer de la Fundació, econòmicament viable sempre que es compti amb uns instruments organitzatius que assegurin el seu correcte funcionament.

6. La situació a Espanya.

En l'actualitat es desconeix amb exactitud la quantitat d'envasos que es posen al mercat a Espanya, que és el que compta a efectes de la directiva, i se sap encara menys el desglossament per material.

Per pal·liar aquesta manca de dades fiables pel que fa al sector dels plàstics, la Fundació Espanyola Plàstics i Medi Ambient ha encarregat a la consultora Coopers & Lybrand un estudi per conèixer amb exactitud la situació pel que fa a volums d'envasos i taxes actuals de recuperació com a pas necessari per avaluar els mitjans que s'han d'implantar per aconseguir els objectius establerts en la directiva.

De l'estudi s'elaborarà un llibre blanc sobre l'envàs i l'embalatge del plàstic per donar a conèixer l'asituación i estratègies a seguir. Un estudi amb objectius similars també està realitzant ANARPLA, l'Associació de Recicladors. Està previst que a finals d'aquest mateix mes de maig es coneguin les primeres conclusions dels dos estudis i el grau de dificultat de compliment de la directiva.

Les primeres estimacions de la Fundació apunten que s'estan reciclant actualment a Espanya el 10% de tots els materials i s'està recuperant energia d'un màxim del 5% d'ells. Per assolir els objectius de la directiva, pensa provisionalment la Fundació, caldria incrementar el reciclatge en un altre 15% més com a mínim i augmentar la recuperació energètica un 20% més, en el cas de no aconseguir taxes de reciclatge grans.

Altres càlculs aproximats indiquen que a Espanya es col·loquen anualment de 800.000 a 900.000 tones d'envasos de plàstic. Si es confirma aquesta quantitat, significaria que haurien de reciclar unes 150.000 T / any d'envasos i embalatges de plàstic per aconseguir l'objectiu mínim del 15% en pes dels envasos de plàstic.

7. Capacitat de reciclatge suficient.

El mercat espanyol dels plàstics, com tants altres, va estar especialment protegit durant l'època franquista i les mesures proteccionistes no van desaparèixer totalment fins fa uns deu anys. Aquesta protecció del mercat interior va provocar que les matèries primeres fossin més cares que a la resta de mercats europeus, amb el resultat que als transformadors espanyols els resultava rendible reciclar el material.

El proteccionisme espanyol, doncs, ha tingut un efecte secundari positiu: el nostre país compta amb una important capacitat de reciclatge de plàstics. Josep Prujà, president de la comissió de medi ambient del CEP (Centre Espanyol de Plàstics), reconeix que l'existència d'aquestes instal·lacions de reciclatge espanyoles no obeeix a raons mediambientals sinó purament econòmiques però, en qualsevol cas, ara vénen a tomb.

A Espanya s'estan reciclant ara plàstics procedents de les restes dels transformadors i dels embalatges de materials de construcció i agricultura, així com d'Alemanya. La situació espanyola és completament diferent de la d'altres països europeus. Mentre a França o Alemanya no existien prèviament instal·lacions de reciclatge en no tenir motivacions econòmiques, s'ha hagut de desenvolupar reglaments del sistema integrat de gestió per promoure'ls.

Aquestes especials característiques d'Espanya-i d'Itàlia-fa que molts experts consideren com no convenient la còpia dels esquemes posats en marxa a Alemanya o França. A més, segons l'opinió de Josep Prujà, l'evolució del sistema DKR alemany i el Valorplast francès indueix a crear dubtes raonable de la seva eficàcia en un país com Espanya que ja compta amb una notable indústria recicladora.

El problema de les aplicacions dels reciclats.

Un cop s'han reciclat residus de matèries plàstiques, el principal problema és assegurar un ús adequat i rendible del producte resultant. Hi ha aplicacions que són insensibles a les càrregues o al contingut de clor que puguin incloure però, en la majoria dels casos, es converteix en una limitació per al seu ús o fins i tot per disposar del rebuig de maneres determinades.

Entre els sistemes en que aquests problemes no són significatius hi ha la hidrogenació i l'ús del carboni que contenen en la fabricació d'acers. No obstant això, el primer només pot considerar-se per transformar quantitats molt elevades de residus triturats, encara que no preseleccionats, per obtenir hidrocarburs que tornen a entrar en els circuits de transformació o de combustibles. No tenim notícia de que al nostre país s'utilitzi encara el segon i la seva rendibilitat, d'altra banda, encara està per veure.

Un recent estudi portat a terme pels fabricants holandesos de matèries primeres plàstiques estima que si el benefici del medi ambient ha de ser maximitzat, el reciclatge mecànic pot ser utilitzat com a màxim en el 13 al 18% de les deixalles plàstics. Aquest límit és a causa dels costos de recollida i selecció, a la demanda per part del mercat de matèria primera pura i al relativament escàs nombre d'aplicacions dels polímers reciclats.

L'estudi holandès també conclou que, fins i tot amb els màxims nivells de reciclatge mecànic i reciclatge químic, més del 50% de les deixalles plàstics haurien de ser incinerats per aconseguir almenys la recuperació energètica. La incineració per obtenir energia és un sistema que, en alguns casos, resulta doncs imprescindible adoptar per tractar els residus d'envasos.

En el cas concret de Barcelona, la transformació dels RESU en compost faria precisa una instal·lació que ocupés un mínim de 25 Ha, amb un tràfec de camions fins al lloc, no proper i aïllat on pogués situar-se, que crearia, opinen molts experts, un problema més gran del que resoldria. En aquest cas, una preselecció dels plàstics entre els RESU seria econòmicament absurda, el que no succeirà en municipis menors amb un component agrícola en el seu entorn.

La presència de clor existent en el PVC no és significativa en les deixalles urbans, en ser una fracció mínima del contingut de sal comuna que es troba en els RESU, que pot provocar els mateixos problemes a escala molt més gran i que ha de ser resolt amb els filtres adequats. De tota manera, per a quantitats importants de PVC hi ha un procés que recupera la matèria més valuosa, el clor, sense altre cost que el de la instal·lació, ja que és auto-energètic.

A Andalusia hi ha dues instal·lacions per recuperar el PE de les pel·lícules d'hivernacles. El problema és la rendibilitat del producte, ja que està contaminat amb terra i això afecta a la comercialització tot al seu baix preu. En la maquinària actual d'alt rendiment de fabricació de pel lícula, la presència d'impureses es salda amb aturades de l'equip que resulten més costosos que l'estalvi en el preu del material.

D'altra banda, plana sobre tot Europa el fantasma de l'excés de disponibilitat del material. S'ha afirmat que aquest any hi haurà 400.000 T de reciclatge que no trobaran comprador.

9. Aplicacions de possible rendibilitat.

Lògicament, la recuperació de mazarota i rebutjos no sol presentar cap problema i s'han desenvolupat molins per a això el nivell de soroll fa possible la seva instal·lació en línia sense afectar les condicions de treball.

La preselecció de plàstics usats difícilment podran fer els usuaris, ja que es necessitaria una "cultura plàstica" que és sens dubte utòpica. No obstant això, hi ha materials amb un valor residual molt elevat, concretament el PET de les ampolles de begudes gasoses, i que als Estats Units es reincorpora al material verge en percentatges propers al 25% de la gransa venuda sense afectar la seva qualitat. Separar ampolles de PET de les d'altres materials pot fer-se, per tant, rendible, si s'organitza la recollida específica amb una cobertura geogràfica adequada.

També és rendible, per tractar-generalment de peces de mida elevat, la recuperació del policarbonat. Quan GE Plastics programar la recuperació dels plàstics amb identificació procedents dels automòbils, va decidir utilitzar-lo per fabricar palets per als seus propis productes. No obstant això, la disponibilitat de PC reciclat resultar tan escassa per cobrir les seves pròpies necessitats que va ser necessari efectuar una "ràtzia" per tot Europa comprant telèfons i ordinadors vells. Actualment, la seva fabricació de palets s'han convertit en una producció milionària, en què el percentatge de reciclatge és cada vegada menor per insuficiència.

En molts altres plàstics, especialment en els de major producció, com les poliolefines, pot tenir un cost excessiu la separació dels altres polímers i de les càrregues o altres elements presents, exceptuats els metalls.

De tota manera, les possibilitats d'aplicació són molt importants: de fet, ja es produeix a Madrid mobiliari urbà amb plàstics barrejats i poden tenir altres usos de major envergadura, com les barreres sòniques de les autopistes. Tot depèn, al cap ia la fi, del cost.

A Alemanya està subvencionat l'ús d'aquests materials, de manera que no impedeixi aquest tipus d'usos. Els diners surt d'una petita fracció del que es recapta seguint a la Llei Töpfer (la resta s'usa per despeses administratives), que grava cada alemany amb unes 10.000 ptes / any pel privilegi d'haver votat. És evident que és un aspecte que considera la legislació proposada i que els fabricants no van a sacrificar una part dels seus marges per complir-la, de manera que el consumidor serà el que finalment pagui el cost.

Un dels arguments bastant utilitzats per injuriar l'ús de composites termoestables ha estat la seva "impossibilitat" de reciclatge. A França està parcialment resolt el problema ia Alemanya totalment. Camions equipats amb molins recullen els materials termoestables de deixalles, redueixen la seva grandària i el serveixen als fabricants de SMC que els utilitzen com a càrrega. Un productor espanyol de SMC, Astar, l'utilitza també, i, probablement, està en fase d'adaptació en els altres productors.

Com molts dels problemes actuals, l'ús final de les deixalles de plàstics depèn d'una decisió política complexa. En aquest cas, la situació es complica encara més perquè no hi ha una solució universal. Depenent de la situació geogràfica, del nivell socioeconòmic i del tipus de plàstics pot ser millor un tractament que un altre. En el que estan d'acord els experts és que l'anàlisi del cicle de vida és un model adequat però no pot generalziarse. Cada cas és diferent i les conclusions poden ser totalment dispars amb només modificar un paràmetre.

Així, per exemple, ni està clar si és més convenient utilitzar envasos de vidre retornables o d'un sol ús. En llocs d'escassetat d'aigua, posem per cas, netejar els envasos retornables pot fer que no sigui un mètod'adequat. Si el consum i la neteja es fa prop de la costa, pot ser molt convenient emprar envasos retornables, perquè no és rellevant que l'aigua de neteja adquireixi major salinitat si va a parar tot seguit al mar. Els especialistes en el tema mediambiental estan, almenys, segurs d'una cosa: que tot és relatiu.