"La prefabricació és inevitable a llarg termini: un país de peons en el futur és inimaginable"
Entrevista a José Jurado Egea, professor de l'Escola Superior d'Art i Arquitectura, de la Universitat Europea de Madrid
13 novembre 2008
Nascut a Kempen, Alemanya, el 1962, José Jurat és arquitecte per l'Escola Tècnica Superior (ETS) d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid. La seva activitat docent comença en l'època pre-professional en la càtedra de Disseny Constructiu de la Facultat d'Enginyers a Darmstadt, Alemanya, exercint posteriorment en la Càtedra de Construcció III de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid durant 6 anys fins a la seva actual lloc en el Departament de Tecnologia de l'Edificació a la ESAYA. Combina aquesta activitat amb l'exercici de professional lliure en estudi propi en diversos projectes residencials i d'equipament, així com de consultoria i peritatge.
José Jurat.
Pot fer un repàs de l'evolució del paper que ha tingut el formigó prefabricat en la construcció al nostre país i en altres països del nostre entorn?
En realitat són dues històries paral·leles: les idees i la indústria. Espanya ha gaudit de ments privilegiades de primeríssim ordre: Torroja, Fisac, Fernández Casado, Álvarez Castelao i molts altres. A aquest nivell som equiparables a qualsevol. Una altra cosa molt diferent ha estat la indústria. Exemples com Barredo són excepcionals, i en general, ha viscut d'importar patents i no tenir paciència per implantar o evolucionar-.
En quina mesura s'està veient afectat el sector dels prefabricats de formigó per la crisi de la construcció?
Quan apareix la tempesta, és l'arbre més rígid el que pateix les conseqüències. Com indústria que és, la prefabricació té uns costos fixos superiors a l'execució in situ i per tant menys cintura per sortejar el temporal. L'ajuda la serietat cada vegada major de la normativa i el control d'execució que defensa el producte ben fet.
De la gran quantitat de productes que s'inclouen en l'epígraf 'formigó prefabricat', Podria establir una classificació i comentar el pes de cada un dels grups de productes en el mercat?
El ventall és infinit, abasta des del vorada a la biga Delta passant per infinitat de variants de tancament i estructurals, tant peces semiprefabricadas i complementàries a qualsevol sistema, com sistemes tancats clau en mà. Sens dubte preval en volum del primer encara no té interès tècnic.
Pot citar els punts febles o mancances dels prefabricats de formigó? Quins problemes no aconsegueixen solucionar aquests sistemes?
Des del punt de vista econòmic, val la frase de "tot és possible, encara que no tot és raonable". L'economia d'escala limita l'oferta gairebé sempre al model més simple i amb poc valor afegit. Un altre punt feble és del transport, ja que la distància del punt de fabricació té de vegades un impacte decisiu. I si parlem de la tècnica, el problema a resoldre en la prefabricació és la unió de peces tipus (per exemple, pilar i biga en encastament) però solucions n'hi ha, ia més brillants, encara que solen ser les més cares.
Quines són les últimes innovacions en els processos industrials de fabricació del formigó prefabricat?
Formigons de majors resistències, acabats llisos i texturitzats variadíssims, color i fins i tot matrius fotogràfiques, armadures polimèriques en rodons, fibres o teixit (planes i 3D), etc. Determinant és l'extensió de maquinàries i procediments industrials, com per exemple, encofrats voltejadors que permeten augmentar el nombre de cares amb acabat vist, o l'ajust de gruix de la capa revestiment per abaratir costos. D'altra banda no deixa de produir l'empenta personal d'algunes patents singulars: lloses reticulars mixtes (LRM) i ortotrópicos de L. Bozzo, la patent semiprefabricada de Fisac, F. Sánchez-Mora i S. González. Finalment, les estructures ER-Post de plantes alternatives lliures de suports, entre altres. I per descomptat també s'incorporen productes més exòtics com els formigons translúcids, però, no ens enganyem, en realitat en el seu conjunt no són aportacions determinants a gran escala.
"El formigó ha d'ajustar la seva productivitat per fabricar dissenys evolucionats que obrin el mercat al producte adaptat al disseny, no a l'inrevés"
Què més es podria fer per promocionar l'ús d'aquests productes en la construcció?
La prefabricació és inevitable a llarg termini. Un país de peons és inimaginable en el futur. El formigó prefabricat trobarà el seu espai natural, encara trigarà a presentar batalla ja que, mentre altres materials (metàl·lics, polimèrics, ceràmics) s'introdueixen amb certa facilitat des mercats estrangers altament industrialitzats, el pes, i per tant el transport, és un fre insalvable excepte per a productes nacionals, encara poc competitius. Una ajuda, sens dubte, resultaria de la promoció estètica del formigó vist, tant en estructura com revestiment, ja que a mitjà termini cala en l'usuari, ho accepta i ho exigeix com acabat "modern" i es pot deixar enrere l'estètica de la rajola.
Què em diu de les cases prefabricades? Quina és l'evolució d'aquest producte a Espanya? I en altres països amb més tradició en aquest sentit?
És lamentable el disseny del 95 per cent de les propostes. A més resulta ridícul imitar l'estètica retro del mas a dues aigües per a un client que, si és conservador, per lògica tendirà a triar materials i tècniques també tradicionals. Mirant a l'exterior no vull enganyar pensant que tot resulta més bonic, però la mera existència de sistemes com el Pile-up anima a pensar que hi ha altres maneres de fer, i sens dubte millors.
Què estàndard de qualitat tindran els sistemes prefabricats que s'imposen al nostre país?
Si per qualitat s'entén el normatiu, sens dubte el nivell europeu, no hi ha altra opció en el món globalitzat. Si es tracta de disseny, està per veure si la indústria obre els ulls i prefabricats per fi la casa del segle XXI que l'arquitecte ja fa lustres dibuixant.
Com podem evitar caure en el perill de l'excessiva estandardització?
El problema és industrial i la solució ha de ser industrial. El formigó ha d'ajustar la seva productivitat en el millor dels sentits, el qualitatiu, per fabricar dissenys evolucionats que obrin el mercat al producte adaptat al disseny, no al revés.
Es diu que la construcció és l'únic (o dels únics) sector en el que per molt que avancin les tecnologies i les tècniques, sempre serà imprescindible la mà d'obra Creu que aquesta afirmació pot quedar obsoleta si s'imposa la utilització d'aquests sistemes o, en tot cas, quina seria la transformació que experimentaria el panorama laboral? ¿Morirà l'execució artesanal?
Cada sistema té la seva parcel·la. El que està clar és que fabricant 500.00 habitatges, i fins i tot moltes més en aquesta última època, no és seriós evitar la fabricació seriada. De fet ha estat un error gravíssim, una oportunitat perduda que la indústria pagarà molt car. L'usuari vol una casa estàndard, això sí, la millor possible al mínim preu: el marc perfecte per a un producte industrial. El disseny fa temps que l'arquitectura ho pot oferir, però el sector de la construcció, per inèrcia, segueix entestat a fabricar els Seat Ibiza fets a mà com "maseratis" perdent tot marge de benefici en el camí.
Al fil de l'anterior qüestió, com hauria d'abordar el desenvolupament parell de l'ús de prefabricats de formigó i la transformació de la qualificació dels operaris?
Avui la formació, des de la FP fins a les Escoles d'ofici, només pensa des de la tradició, no es forma a l'operari del 2012 o 2020. Finalment sempre són les empreses les que reciclen a costa al treballador, amb el perill permanent de perdre-una vegada qualificat a les mans del competidor.
L'Estat, i si no és aquest, haurà de ser l'agrupació de prefabricats, s'ha de posar en marxa per crear una línia de formació amb vista al futur. Pel seu propi interès.
