Entrevista a Miguel López, secretari general de COAG

El balanç d'aquests primers sis mesos no és en absolut positiu. Un cop finalitzada la presidència espanyola de la UE, el principal èxit que s'està venent per part del Marm és la inclusió de l'agricultura i la PAC en l'estratègia 2020, és a dir un pronunciament polític, que en principi diu que va a afrontar els reptes per a un creixement sostenible a la UE i fomentar l'ocupació per pal·liar la crisi econòmica. Encara que això ho puguem considerar positiu, no deixa de ser un pronunciament polític, per la qual cosa s'hauria de consolidar aquest caràcter estratègic que l'agricultura té en el marc europeu. Un altre dels èxits que el govern diu haver-se apuntat dins de la presidència són les conclusions assolides pel Consell sobre la millora del funcionament de la cadena agroalimentària a Europa. Per a nosaltres, que hi hagi hagut un reconeixement polític que la baixada dels preus als consumidors dels aliments hagi recaigut al 100% sobre l'esquena del productor, no deixa de ser important, però és totalment inútil si no es prenen mesures i es donen uns canvis en el marc jurídic que ens permetin reconduir la situació dins del mercat agroalimentari. Malauradament, no s'ha avançat en aquest sentit perquè en l'àmbit de competència es contemplin les característiques específiques del sector agrari. Actualment seguim estant en mans de la Comissió Nacional de la Competència, que està actuant amb la més absoluta discrecionalitat, sentint-nos totalment perseguits en aquests últims anys. Parlar de competitivitat i de model de producció europeu d'una forma general sense abordar en profunditat els instruments que poden ser efectius per possibilitar la viabilitat del model, no deixa de ser rocambolesc o més aviat una presa de pèl cap al sector.

Cal expressar obertament que per a nosaltres aquest període de sis mesos de la presidència ha estat decebedor, ja que no s'ha volgut mirar de front a una situació desastrosa que és per la qual travessa el sector agrari europeu. Cal no oblidar que portem un 26% de caiguda de renda agrària, que en els dos últims anys a Europa és d'entorn un 12%, i no s'ha treballat per trobar solucions que minven aquest impacte. El fet que tota l'economia estigui en crisi no pot servir d'excusa, perquè nosaltres veníem patint problemes econòmics des de molt abans, amb una reforma de la PAC en què s'ha utilitzat els diners públics per desmantellar el sistema productiu, utilitzant a l'agricultura com moneda de canvi per obrir els nostres mercats a produccions de l'exterior, eliminant tots els mecanismes de control. I en aquest punt no ens podem oblidar que l'agrícola és un sector que no té la capacitat de concentració, sobretot per una dispersió territorial que fa impossible que hi hagi una unitat de la producció que permeti actuar en un marc d'igualtat davant els distribuïdors.

Ha estat tan tímida l'acció política, que els pocs avenços que s'han donat han quedat totalment difuminats. Mentre en el costat positiu de la balança podem posar la moratòria per als crèdits a les explotacions ramaderes de dos anys i l'aval de Saeca per facilitar l'accés a crèdits de fins a 25.000 euros amb una certa immediatesa, en el costat negatiu trobem la impossibilitat de tenir accés a crèdits ICO a uns interessos moderats que permeti poder accedir a aquest circulant que necessita un sector que està basat en l'economia real i no especulativa. Igualment s'han quedat en cartera aspectes com el fiscal, amb moviments molt tímids i d'una forma conjuntural, i els aspectes de mercat, costant-li sang, suor i llàgrimes modificar mínimament el tema de les tarifes elèctriques, amb un govern que sembla estar totalment a servei de les elèctriques i que no té capacitat per poder negociar amb un sector com l'agrícola, que necessita disminuir com sigui els costos de producció. Uns costos que van començar a augmentar amb l'arribada de l'euro, van seguir pujant amb la crisi del petroli i que ara mateix, en un marc de crisi general, ens estan condicionant d'una manera molt significativa.

Hi havia també uns plans de transferència de competències dels sectors que tampoc s'han posat en marxa, i per tant la nostra situació és a dia d'avui pràcticament de fallida econòmica. El sector agrari aguanta únicament perquè estem en una situació d'autoexplotació, que és professional però alhora familiar. I estem aguantant perquè desgraciadament no hi ha una altra activitat econòmica de la qual puguem recórrer. No hi ha dubte que tot això es deu a les polítiques agràries que s'estan desenvolupant des de Brussel·les. Per a nosaltres és inacceptable que s'estiguin obrint els mercats a produccions foranes sense que aquestes estiguin en els mateixos nivells de qualitat, de seguretat alimentària i de condicionalitat que s'exigeix a les nostres.

No hi ha dubte que el model social de l'agricultura, ni l'europeu ni el d'aquests tercers països, no es va desenvolupar amb aquests acords que s'estan signant. Per a nosaltres no s'està valorant prou per part de l'estat les repercussions que això tindria en sectors com el boví, l'aviram, el porcí, la sucrera, els cereals, les fruites i hortalisses-sobretot plàtans, meló i cítrics-, etc. En qüestions d'economia, ocupació, balança comercial i d'equilibri territorial deixa molt a desitjar, ia més podem valorar d'una manera detinguda que precisament en el marc de la presidència espanyola resulta que mentre que ens qüestionem com funciona el mercat agroalimentari europeu, en comptes d'utilitzar aquesta època per rellançar el debat sobre el model de política agrària que volem a Europa i marcar les condicions de les produccions que vénen de fora, establint un nou marc de sobirania alimentària, ens hem dedicat a anar lliurant nostre teixit productiu perquè es desenvolupin altres sectors econòmics. La signatura d'acords com el de UE-Mercosur perquè s'acabin aprofitant i enriquint les grans entitats financeres, les empreses de telecomunicacions, les elèctriques i petrolieres, em sembla absolutament denigrant. Que es doni suport a aquest tipus d'empreses que obtenen beneficis multimilionaris que després no reverteixen sobre el nostre territori, no té absolutament cap lògica. I a més, Espanya ha donat un missatge en el marc de la UE absolutament nefast. El nostre país, li agradi o no al govern ia l'oposició, és un país agrari, i necessita l'agricultura i la ramaderia per fixar activitat, i aportar economia i ocupació al territori. Si això no és així, acabarem tenint problemes estructurals en breu. Crec que és una barbaritat que en un marc en què està a punt de finalitzar l'actual PAC i quan s'està començant a negociar la nova política, s'estigui llançant un missatge de liberalització encara més gran dels mercats agrarios.000 milions d'euros anuals Que a més la nostra ministra surti defensant aquests acords públicament, demostra que no està per la defensa del sector, que no s'ha assabentat de les nostres demandes i que no el preocupa en absolut quin és el nostre futur. ha assabentat de les nostres demandes i que no el preocupa en absolut quin és el nostre futur.

El mercat, i ara més que mai perquè 500 milions de persones que formem aquest espai comú no ens podem permetre una crisi alimentària, ha d'estar sempre controlat en benefici de l'interès general. El mercat no regula, sinó especula, i per tant cal tenir molta cura en els passos que s'adoptin, sobretot perquè el sector té un nivell d'endeutament superior al valor de la seva producció en més de 500 milions d'euros i amb això hem arribat al límit tolerable.

"Que el sistema productiu europeu no sigui capaç d'oferir unes proteïnes vegetals per estar en un marc de sobirania alimentària em sembla una tremenda temeritat"

El sector s'ha modernitzat, s'han tecnificat les nostres explotacions ia mi, i ho dic amb tota contundència, que no em parlin de competitivitat. Avui tenim una dependència de les proteïnes vegetals de l'exterior que en la major part dels casos ronda el 80%. Que el sistema productiu europeu no sigui capaç d'oferir unes proteïnes vegetals per estar en un marc de sobirania alimentària em sembla una tremenda temeritat. Pel que fa a la competitivitat, si a nosaltres, agricultors moderns ens demanen competir amb un governador de qualsevol explotació d'un país del Tercer Món que té 200.000 hectàrees de terra amb treballadors sense cap tipus de preparació i amb salaris mínims, és per posar-se a riure . Estem en unes condicions amb uns instruments de condicionalitat, que ens han eliminat la majoria dels productes químics per a poder combatre les plagues, per la qual cosa hem de superar una nova fase, fent una agricultura en un marc de més seguretat alimentària, i tot això no es té en compte quan vénen productes de països tercers. Igual que no es tenen en conta les normes sociolaborals. Una persona aquí costa com 10 al Marroc, i és impossible que una persona aquí, per molt que vulgui treballar, pugui rendir com 10 persones a l'Àfrica.

S'està parlant de formar un grup per apuntalar el sector, però el realment trist és que les mesures i els acords adoptats en el marc del consell de ministres de la UE després de menjar-se una gran part del pressupost, no hagin servit per apuntalar el sector. Això demostra que estem caminant en el sentit contrari en el que hem de caminar. Un increment de la quota o eliminar la quota és enviar a tothom a la jungla, consolidant els excedents en els països que ja els tenen i els que som deficitaris, com el cas d'Espanya, seguim caminant cap a la destrucció del teixit productiu. 000 tones la quantitat de producte lacti que som capaços de produir, es venen cadenes a empreses estrangeres-com ha estat el cas d'Ebre Puleva-, i les grans distribuïdores ens estan colonitzant i porten la llet directament des del seu país d'origen.la llet directament des del seu país d'origen. Això vol dir que estem en un procés de desmantellament, amb uns costos de producció que no podem suportar i uns preus que s'estableixen en alguns casos amb venda a pèrdues per enganxar al consumidor, pel que és en aquest tipus de sectors en què més precaucions s'hauria de tenir i on més s'hauria de fer una plantada a la UE. Som deficitaris en llet, en cereals, en sucre-acabem de desmantellar el 50% del sector-, estem d'acord que la UE és un mercat únic, però a veure si ara va a resultar que tots els mecanismes que s'adoptin seran per concentrar al centre d'Europa el valor estratègic de les produccions continentals, i en aquells en què nosaltres som competitius, com és el cas de les mediterrànies, les estem utilitzant per obrir nous espais de col·laboració amb països tercers, com va passar amb el vi o amb les fruites i hortalisses.

La Llei de Morositat és un avanç positiu, encara que no vagi a tenir una aplicació immediata en tots els seus aspectes. Però la veritat és que millora amb molt la situació anterior, sobretot en el fet que impedeix la signatura de contractes entre parts per ajornaments, i que el pagament de productes peribles sigui a 30 dies i la resta a 60.

No és menys veritat que hi ha alguns punts que no han quedat prou clars i que algun moment pot semblar que estiguin jugant amb nosaltres i això ha de solucionar-se. En definitiva, o realment se'ns permet tenir un marc de negociació col·lectiva amb contractes on s'estableixin preus en funció als costos de producció que garanteixin uns nivells de renda mínims, o el sector agrari per la seva dispersió i atomització, serà impossible que es posi mai al mateix nivell que el sector de distribució.

D'altra banda, el mercat necessita transparència, i per això necessitem uns instruments interprofessionals que ofereixin aquesta transparència a les nostres produccions, on parlem d'origen de qualitats perquè el consumidor pugui triar el que es consumeix d'una manera raonable. De la mateixa manera s'ha de parlar obertament de preus. A nosaltres no ens importa que els consumidors estiguin asseguts a les taules interprofessionals defensant l'interès general. El que creiem és que no podem seguir en un àmbit d'autoexplotació i de marginalitat que és cap a on ens estan portant en aquest moment.

Estem parlant d'una organització que neix en la clandestinitat, amb unes aspiracions democràtiques clares, que ha anat unint les seves 'trossos' territorials, i que a partir d'aleshores ha tingut clar un model social, apostant per la productivitat, per fixar ocupació i per defensar un context de medi rural en un marc econòmic raonable.

Quan Espanya es va incorporar a la UE nostre sector necessitava modernitzar-se, preparar-se i avançar per ser més eficaç. Crec que això ja s'ha desenvolupat, canviant els esquemes d'abans, i tenim un camp amb professionals molt eficaços, un alt nivell de mecanització, i sense pretendre arribar a macroexpotaciones com les americanes, estem molt ben posicionats dins de la mitjà europea. L'únic que necessita la nostra agricultura és que Europa ens doni la possibilitat de poder-nos desenvolupar i mantenir la base d'una estratègia de contenció i de preferència comunitària.