La primera Sessió General de SolidWorks World 2012

Després de poc més d'un any com a director executiu (CEO) de SolidWorks, Bertrand Sicot ha estat avui el primer dels conductors de la Sessió General del dia. Presentat per un robot anomenat Nao, un dels #atuells sobre els quals vam piular ahir. Fabricat per una empresa denominada Aldebarán (l'estel més brillant de la constel·lació de Taure), el robot en qüestió està pensat per al seu ús educatiu i en la investigació. I es mou, gràcies als seus 25 graus de llibertat (que són molts), amb absolut estil.

A SolidWorks li agrada que sapiguem que el disseny té un objectiu final: que visquem millor. Quan d'això es tracta, les aplicacions mèdiques són les que, probablement, ho posen de manifest d'una forma més clara. Avui li ha tocat a Donen Herzberg, usuari de SolidWorks i líder d'un dels seus grups d'usuaris. Va necessitar d'una operació per substituir una de les vàlvules del cor per una d’artificial. La vàlvula va ser fabricada per On-X Life Technologies, i té la propietat d'estar dissenyada cuidant especialment el flux de la sang al través seu, de manera que disminueix significativament la necessitat que qui la té implantada prengui anticoagulants tota la vida. No cal dir amb quin programa la van dissenyar.

Pels no nord-americans (o, almenys, per als que no tenim una subscripció al Discovery Channel) Mike Rowe és un personatge totalment desconegut. Resulta que aquest senyor és l'amfitrió d'un programa anomenat 'Dirty Jobs' ('Treballs Bruts') en el qual duu a terme feines difícils, rares, desagradables o 'emmerdades'. El que va començar sent un programa de tres capítols ha acabat convertint-se en una sèrie des de l'any 2005. Mike ha reivindicat la injustícia que es fa en distingir entre els treballs de bata blanca i els de bata blava, proposant que, de fet, tots fem una mica de cada. I que, a l'hora de la veritat, en els EUA, resulta que segueixen faltant professionals qualificats per als treballs 'mundans' (per anomenar-los d'alguna manera). En la roda de premsa, més tard, ha reivindicat també l'autenticitat, explicar històries amb menys edició, equivocar-se i mostrar-ho. Preparar més del compte té efectes secundaris indesitjats. Es perd encant i es guanya distància. El que subscriu demana disculpes per seguir els seus consells. He decidit editar poc, i equivocar-me, més o menys, com de costum.

Els canadencs estan duent a terme un programa d'investigació oceanogràfica anomenat “Neptune”, que consisteix en una àmplia xarxa d'observatoris subaqüàtics. La doctora Maia Hoeberechts, un dels membres del projecte, ha estat entrevistada per Bernard Charlès (el director executiu de Dassault Systèmes, de la qual DS SolidWorks forma part). Tots dos han emfatitzat el fet que els resultats obtinguts pel projecte són d'ús lliure, estan disponibles per tal que qualsevol equip d'investigadors (o qualsevol persona) els consulti i els usi. El concepte que Bernard ens ha volgut transmetre: la col·laboració i la comunicació es converteixen en un objectiu, perquè permet obtenir els millors resultats possibles.

La Sessió General d'avui ha conclòs amb la presència de Tony Fadell. Aquest senyor és conegut per molts com 'el pare de l'iPod'. Òbviament, algú amb el seu currículum pertany a la categoria de 'perfeccionistes obsessos amb el disseny'. Després de treballar a Apple, s'ha dedicat a fer una cosa tan poc glamurosa com un termòstat. Sempre els hem vist (jo, almenys) com unes caixes de plàstic més aviat lletjotes que se solen posar en llocs poc visibles i que engeguen i paren la calefacció o l'aire condicionat. Solen tenir uns quants botonets i una pantalleta LCD. I, de vegades, es poden programar. Però, com els vídeos en el seu temps, (gairebé) ningú no els programa. I resulta que, programats adequadament, poden estalviar un munt d'energia. Solució: n’han fet un que es programa sòl, aprenent quan hi ha algú a casa i quan no, i a quines hores o dies algú puja o baixa la temperatura. L’aparell, per descomptat, es connecta a la xarxa de la casa (que es dóna per descomptada) via WiFi i pots consultar-lo o programar-lo des d'un iPhone (o equivalent, o un navegador web) per tal que quan arribis a casa estigui calentona. I, per descomptat, enlloc de ser un ‘trasto’ lletjot, és més aviat ‘xulo’, i no cal amagar-lo.

Posats a buscar iniciatives ‘verdes’, aquesta molt bé podria ser una de les més eficaces i eficients. Tots paguem una factura energètica cada mes: la suma d'electricitat i gas, o electricitat i un altre combustible. Per a una casa normal, més de la meitat es dedica a calefacció i/o aire condicionat. Reduir un 10% del consum de calefacció és reduir un 5% la factura energètica. I les reduccions que sembla que poden aconseguir-se, de forma realista, estan a la franja del 10 al 30%. I això sí acaba reduint el consum energètic i les emissions de CO₂. I ho fa en una xifra apreciable.

El termòstat, de la marca NEST, només està disponible, de moment, als EUA. Encara que, després de l'èxit inicial, tenen intenció de vendre-ho per tot el món sense trigar gaire. I la pregunta és evident: per què a ningú no se li havia acudit abans? És la pregunta que tots ens fem quan alguna cosa, de cop, esdevé òbvia. El Tony tenia una resposta: perquè el termòstat no el tria l'usuari final. Normalment el tria l'instal·lador. I la tendència que sigui el consumidor final el que decideixi s'està estenent cada vegada a més àmbits. Pel que sembla, als EUA ja no és estrany que portis a la feina ‘el teu’ ordinador, i no el de l'empresa. I ‘tu’ el tries (i, tenint en compte que el Tony ha treballat a Apple, està clar quin se suposa que tries). Ho ha anomenat la consumidorització de l'empresa.

Bertrand Sicot i Bernard Charlès ens han volgut enviar un missatge: ens han recordat que el disseny millora la nostra vida i ens han fet saber que la tendència es mou cap a la col·laboració, i que la col·laboració requereix de comunicació. Amb la qual cosa la pregunta és i el n!Fuze, per quan? Feina per fer.