Antonio M. Echavarren, Premi Feique d'Investigació 2010 i Medalla d'Or de la RSEQ

La seu de la Confederació Regional d'Organitzacions Empresarials (CROEM), a Múrcia, va acollir el passat 15 de novembre la celebració oficial de la vuitena edició del Dia de la Química, organitzada pel Fòrum Química i Societat i el Col·legi Oficial i l'Associació de Químics de Múrcia. En el transcurs de la celebració-marc de lliurament de premis de reconeixement professional, científic i acadèmic amb els quals es pretén valorar i donar suport als professionals del sector químic en general-li va ser atorgada al professor Antonio M. Echavarren la Medalla d'Or de la Reial Societat Espanyola de Química i el Premi d'Investigació de la Federació Empresarial de la Indústria Química Espanyola (Feique), dotat amb 10.000 euros.

Crec que no és tan sorprenent. Recordo que a l'escola en el qual vaig estudiar a Barcelona tot el batxillerat, La Salle Bonanova, érem diversos els que compartíem aquesta afició. Ara és més rar, però abans, el tenir productes químics a casa i fer experiments, era comú. A mi m'atreia de la química el que semblava prometre una infinita oportunitat al descobriment, sent alhora més rigorosa que la biologia i més humana i propera que la física. La química, el món del molt petit, té tant poder de fascinació per als joves com l'astronomia, en el món del que molt gran. Per desgràcia, aquesta capacitat d'atraure els estudiants interessats en la ciència no s'aprofita suficientment per la falta de pràctiques de laboratori en les etapes preuniversitàries i per una docència que posa l'èmfasi en aspectes secundaris, com la formulació, que són gairebé antipedagògic.

Per posar un exemple, el voler entendre una sèrie de transformacions catalitzades per platí ens va portar a descobrir la catàlisi amb or i, d'aquí, a la invenció d'una sèrie de reaccions sorprenents amb aquest metall.

No obstant això, al que realment em referia, és que més important que haver desenvolupat noves reaccions i síntesi, el més important és haver format a generacions d'investigadors que algun dia seran els líders de la química a Espanya. He tingut la sort de comptar amb els millors doctorands, investigadors postdoctorals i membres de staff. El seguir comptant amb el seu entusiasme és un dels privilegis que espero seguir gaudint.

En química orgànica i organometàl · lica queden encara molts aspectes per explorar. Així, per esmentar uns pocs, l'activació d'enllaços carboni-hidrogen, la química organometálica del ferro, l'activació del dinitrogen són tots ells problemes apassionants i amb enorme potencial pràctic. En síntesi orgànica queda molt per descobrir i caldrà molts anys abans de poder aconseguir el somni d'aconseguir preparar qualsevol molècula complexa de forma pràctica i en un temps raonable.

Entre els grans reptes esmentar el problema de l'origen de la vida. L'entendre com es autoasocian, no només entitats moleculars, sinó reaccions catalítiques fins a arribar a ser capaços d'auto-replicació. És un problema d'una gran complexitat, però exclusivament químic. També vaig citar a les noves fonts d'energia renovables i, especialment, l'energia fotovoltaica. El aconseguir noves molècules i materials que aconsegueixin transformar l'energia solar en elèctrica d'una forma pràctica o que permetin desenvolupar sistemes nous de fotosíntesi artificial són reptes apassionants de la química. Finalment, la nanotecnologia molecular i supramolecular, punt de trobada de químics i físics, ens permetrà abordar problemes químics des de noves perspectives.

Com ja he apuntat abans, la formació a nivell preuniversitari és deficient. Es necessiten més hores de química i, sobretot, falten pràctiques. A nivell universitari la situació és millor, encara que s'ha produït un deteriorament en els aspectes pràctics en els últims anys.

En contra del sentir de molts, jo crec que la nova organització dels estudis superiors suposa una oportunitat per millorar la formació, evitant l'excessiva especialització i la repetició de continguts. És també el moment d'actualitzar els programes dels nostres màsters. Finalment, seria convenient aprofitar aquesta ocasió per posar èmfasi en la millora de la comunicació oral dels nostres estudiants, especialment en anglès, ja des del primer any de la carrera.

El paladi s'ha convertit en els darrers 30 anys en el metall de transició amb més aplicacions en catàlisi. La química del paladi, per si sola, ha contribuït a canviar radicalment la forma en què es treballa en els laboratoris de recerca i, especialment, en la indústria farmacèutica. També resulta ara molt més fàcil el disseny de nous dispositius moleculars gràcies a la química d'aquest metall.

La química de l'or és molt més jove, però és molt probable que arribi a convertir-se en una de les eines fonamentals del futur. Els últims 5-6 anys d'intensa investigació ja han donat lloc al descobriment de diverses transformacions catalítiques úniques que faciliten enormement l'accés a arquitectures moleculars complexes.

Fa uns pocs anys decidim desenvolupar una síntesi racional de fullerenos oberts, que permetés la síntesi a escala preparativa de fullerenos amb metalls en el seu interior. Donat el potencial d'aquests complexos ‘endoédricos’ en ciència de materials, la seva preparació segueix sent uns dels objectius del nostre treball. Fins ara hem aconseguit tancar el que denominem com ‘fullerenos aixafats’ per formar molècules esfèriques. Un altre dels nostres objectius és combinar química de l'or amb la del pal·ladi per desenvolupar rutes simples que ens permetin preparar de forma racional, química, nanografenos de grandària suficient per emular les propietats del grafeno.

Ja fa força temps que aquest és un dels principals problemes de la investigació espanyola. No es tracta només que sigui pràcticament impossible arribar a ser professor o investigador en un centre diferent del d'origen, sinó que les vies per desenvolupar una carrera investigadora independent després de realitzar una estada postdoctoral són gairebé inexistents.

Arguments com el de la consolidació de grups, l'evitar l'excessiva atomització de la recerca, etc., Són només coartades sota les quals s'ha emparant la mediocritat. Es dóna la paradoxa que, tot i ser possible obtenir finançament públic, els joves investigadors tinguin gairebé vedat l'accés a l'espai propi de laboratori per desenvolupar noves idees. És aquí, a nivell molt local, on radica el problema. Per aquesta raó, els millors talents veuen ofegades les seves il·lusions en línies de treball continuistes o es veuen forçats a emigrar. Tot i que no som l'únic país on això passa, els de primera fila en ciència (Estats Units, Alemanya, Suïssa, entre d'altres) fa molt temps que van organitzar la seva ciència d'una manera més eficaç i competitiva.

Encara més greu que el mal que es fa al talent, és el que a mitjà termini acabarà patint la nostra societat, que no rendibilitzarà la inversió feta en ciència i tecnologia en els últims anys.

Jo em vaig traslladar a l'ICIQ el 2004 des d'una situació còmoda en el món acadèmic espanyol com a catedràtic i professor d'investigació del CSIC. Tot i això, el projecte de l'ICIQ semblava prou atractiu com per sacrificar aquesta relativa comoditat. Després de 6 anys no tinc cap dubte d'haver fet el correcte. És cert que l'ICIQ és singular en molts aspectes.

Encara que als visitants els pugui cridar l'atenció els nostres laboratoris, el que resulta més notable és la qualitat humana i excel lent nivell del nostre staff i tècnics de laboratori, juntament amb l'atmosfera de suport i col·laboració entre els investigadors. L'ICIQ garanteix la total independència investigadora, inclosos els group leaders més joves, alhora que fomenta que s'aborden problemes complexos en col·laboració. L'organització administrativa és també simple i eficaç i no hi ha departaments que separin a la química artificialment en subàrees.

Finalment, voldria destacar l'excel • lent col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili, amb la qual compartim serveis tècnics i la docència a nivell de màster. Encara que el ICIQ sigui singular, ens agradaria que això no fos així. Desitjaríem ser imitats en altres comunitats autònomes i veure més centres que apostessin per atraure els millors, especialment als més joves.

La química és part de la cultura, encara que aparegui clarament en una posició molt discreta en els mitjans de comunicació en comparació amb la física i la biologia. Podem fer part de la culpa, amb raó, a la superficialitat d'aquests mitjans, però des del món acadèmic podem fer molt més. Al meu entendre, hauríem de deixar de banda aquesta barreja de timidesa i desdeny amb què els químics ens inhibim a l'hora de presentar en públic els nostres èxits. Hem de saber transmetre la passió per una de les ciències més vives i que més impacte tenen en la vida quotidiana de les societats avançades.

Hi ha un problema real de llenguatge que dificulta la comunicació: només els iniciats entenen el llenguatge de les molècules i les seves reaccions. Resulta paradoxal que això sigui així quan recordem que no som més que química i que alguns dels sentits amb què ens comuniquem són purament químics. Però, a més, el públic ha de saber que després del descobriment de nous fàrmacs i materials, hi ha els químics que els van dissenyar i que aquests, a nivell de creativitat, no estan per darrere dels artistes.

Perfil

Antonio M. Echavarren (Bilbao, 1955) és doctor en Ciències Químiques per la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), catedràtic de Química Orgànica en la UAM, professor d'Investigació del CSIC i Group Leader a l'Institut Català d'Investigació Química (ICIQ) a Tarragona des de març de 2004.

El seu treball de recerca inclou la invenció de noves reaccions catalitzades per metalls de transició, especialment l'or i el paladi, així com la síntesi de productes naturals i hidrocarburs aromàtics policíclics relacionats amb el grafeno i els fullerens. Echavarren és així mateix premi Janssen-Cylag de Recerca en Química Orgànica de la Reial Societat Espanyola de Química (2004) i Liebig Lecturer-Divisió de Química Orgànica de la Gesellschaft Deutscher Chemiker (2006), entre d'altres.