Si l'any passat SolildWorks World ens volia portar 'pels núvols', aquest any ens acosta directament a l'espai exterior

SolidWorks World va convidar aquest any com a 'keynote speakers' a Jim Lovell i Gene Kranz. A molta gent aquests noms no els resultaran coneguts. No obstant això, una frase que el primer va dir al segon, encara que probablement no la pronunciés exactament així, segur que la coneixen: "Houston, tenim un problema". Gene Kranz era el director del Control de Missió de l'Apollo 13, la qual havia de permetre que els humans trepitjar la Lluna per tercera vegada, però no ho va aconseguir. Jim Lovell era el comandant de la nau, un dels dos astronautes que havien de trepitjar la Lluna. Avui ens ha resumit les seves experiències amb les missions prèvies (les Mercury i Gemini) Jademás de les Apollo.

El 1961, Kennedy, president dels EUA, i en un moment en que semblava que la llavors Unió Soviètica anava clarament per davant en la carrera espacial, va reptar al seu propi país: arribarem a la Lluna abans de finalitzar la dècada. I, efectivament, el 16 de juliol de 1969, Armstrong i Aldwin van trepitjar la Lluna, mentre Collins la orbitava. Va ser la missió Apollo 11. Jo tenia en aquell moment menys de tres anyets, i diria que a la gran majoria dels que aquest matí escoltàvem el relat de Kranz, que vestia avui una armilla blanc com quan dirigia missions espacials, els faltava encara bastant temps per néixer. En aquells moments, era impossible que el disseny assistit per ordinador existís. Bàsicament, perquè (gairebé) no hi havia ordinadors. Els primers ordinadors d'estat sòlid (IBM 7090) es van construir el 1959, i la NASA va haver de reclutar personal que sabés usar-los, perquè entre els seus membres, no els havia. Per descomptat, un ordinador d'aquest estil no podia ficar-se en una astronau de cap manera. Eren monstres que ocupaven habitacions senceres, amb sistemes de refrigeració que requerien, al seu torn, d'un gran volum.

Enmig del relat, Jim Lovell fa acte de presència pronunciant la frase que l'ha fet famós: "Houston, tenim un problema". Jim, el comandant de l'Apollo 13, pren la paraula i ens explica, en detall, en primera persona, tot el que va passar a més de 300.000 km de la Terra, quan la nau es va avariar, i de totes les maniobres i canvis de plans que va ser necessari realitzar per garantir el retorn dels tres astronautes que la pilotaven. El Control de la Missió realitzava tot tipus de càlculs, simulacions i proves, i decidia que era el que calia fer sota la direcció de Gene. Jim i la seva tripulació, el executaven, no sense dificultats. La Apollo 13, després alliberar-se del coet multifàsic Saturn V que la va impulsar per escapar de la Terra, es componia d'un conjunt format per un mòdul de servei i un altre de comandament, a qui anomenaven Odyssey (Odissea), i un mòdul d'excursió lunar (LEM, per les sigles en anglès), a qui van batejar com Aquarius (Aquari).

Jim Lovell, el comandant de la Apollo 13.

Tota la tripulació va haver de refugiar-se al LEM, que va ser el 'bot salvavides'. Dissenyat perquè estiguessin en ell dues persones durant 45 hores, es va usar durant quatre dies per tres persones. Es van usar els seus coets de maniobra per moure, a més del propi LEM, al mòdul de control (que era unes tres vegades més gran). Va ser necessari desconnectar 'gairebé tot' per no esgotar les bateries, adaptar els cartutxos quadrats d'hidròxid de liti (que eliminen CO ₂ expirat pels tripulants) de la Odyssey per a usar-los en la Aquarius (els cartutxos eren rodons), realitzar maniobres d'acceleració amb el coet del LEM, que estava dissenyat només per sortir de la Lluna, i fer correccions de trajectòria sense instrumentació, usant només una creueta en una finestra i la Terra com a punt de referència ... i aconseguir dormir en una astronau freda i abarrotada. I tot això, sense entrenament previ, encara que en paraules de Lovell "us sorprenderíais del pressa que aprens quan la teva vida penja d'un fil".

El cartutx de LiOH de la Odyssey, quadrat, adaptat amb una bossa de plàstic, un tub i cinta adhesiva, per poder ser usat en la Aquarius. L'única forma d'evitar l'asfíxia dels astronautes de l'Apollo 13.

Abans de sentir avui a Lovell, jo havia vist la pel·lícula Apollo 13, protagonitzada per Tom Hanks, que l'interpreta magníficament, tot i que la semblança física és més aviat poc. Ahir, vaig acabar de llegir un llibre escrit per Lovell i per Jeffrey Kluger, d'idèntic títol i en què es basa el film. Sempre he pensat que les pel·lícules dramatitzen, exageren, magnifiquen la realitat per mantenir enganxats a la cadira quan les veiem. Avui, sentint a Lovell i Kranz, he tingut la sensació que la pel·lícula és realment realista, gairebé documental.

Més tard, responent a preguntes dels periodistes, tots dos herois han detallat què va fallar en l'Apollo 13. Com gairebé sempre, "es va tractar d'una acumulació de petits errors, no d'un únic incident greu". Pel que sembla, tot va començar quan es va decidir utilitzar, per estalviar costos, equips que funcionaven a 65V per als tancs d'oxigen, quan el sistema elèctric de la resta de la nau era de 28V. I hi va haver un oblit, i un dels components dels tancs es va quedar amb els 28V i va acabar fregit connectat a 65. A més, va ocórrer una cascada de successos més. El primer error, en el fons, va ser un error humà, durant la validació del disseny.

Malgrat això, Kranz reconeix que "no s'aconsegueix res si no es corren riscos". Les circumstàncies dels anys 50 i 60 van permetre prendre. Sembla que, en els temps que corren, cada vegada estem menys disposats a assumir-los. El lideratge, l'extraordinària capacitat de gestionar crisi i la tasca d'equip necessaris per desenvolupar les missions Mercury, Gemini i Apollo, sembla brillar ara per la seva absència. Crec que aquest ha estat l'únic moment en què els dos 'keynote speakers', amb absoluta sinceritat, no s'han mostrat gens optimistes. "El primer home que arribi a Mart no serà americà", ha afirmat Lovell.

Jim Lovell (esq.), atent, i Gene Kranz, amb una mirada que resumeix la seva personalitat, durant la roda de premsa posterior a la 'Sessió General'.

Fa uns dies, mentre preparava el viatge fins aquí, vaig comentar amb Ibon Linacisoro, el director de Interempreses, la presència prevista de James Lovell i Gene Kranz. Em va preguntar: i què tenen a veure aquests 'paios' amb el CAD i el disseny? La veritat és que, jo mateix, m'havia plantejat la mateixa pregunta quan ho vaig saber. Hi ha una possible resposta, basada en l'enginy, la inventiva que va ser necessària durant la missió, la capacitat de mantenir fred en una situació tremendament calenta, mentre s'improvisaven solucions límits per salvar la vida als astronautes. Una gran organització va mobilitzar un munt d'enginyers, completament dedicats i apassionats, per aconseguir-ho. La missió va fallar en els seus objectius originals, i no obstant això, el fet que els astronautes tornessin la va convertir en una fita de la Astronàutica. Una fallada èxit, se l'ha anomenat. D'alguna cosa que no surt tan bé com es pretenia es pot aprendre molt.

D'altra banda, és evident que per dur a algú a la Lluna, s'utilitza un procés que és una virgueria. I hi ha un munt de disseny, tot i que hagués prou assistit per ordinador (poc CAD, anem). Segurament, SolidWorks vol fer un paral lel amb la seva pròpia filosofia. I hi ha un munt de disseny, aquesta vegada, altament assistit per ordinador (molt CAD, anem). I a més, de vegades, cal arriscar-se.

Si mai algun home viatja a velocitats properes a la llum, i és capaç de sentir que l'espai tridimensional i el temps s'uneixen per formar un espai-temps tetradimensional (com va anunciar Einstein) estic segur que serà en un viatge espacial. Mentrestant, el realment 3D és l'Espai, l'última frontera Star-Trékica.