Els nous projectes industrials davant el repte del desenvolupament sostenible

El desenvolupament sostenible s'ha convertit en el nou paradigma en l'actuació de les administracions públiques, com a conseqüència de dues fites fonamentals: l'Informe c de 1987 i la Cimera de Rio de 1992, que van cridar l'atenció sobre la insostenibilitat dels modes de producció , consum i gestió dels recursos naturals en tot el planeta.

El nou concepte i el discurs a ell associat ha fet efecte en l'àmbit polític i social. Pel que fa a la planificació i la gestió territorial, l'aposta pel desenvolupament sostenible s'ha plasmat en la figura principal de l'Agenda 21 local, aplicada per les administracions locals.

En el món de l'empresa, s'ha obert pas el convenciment que les empreses no han d'operar al marge del sistema social en què resideixen. El desenvolupament de relacions privilegiades de l'empresa amb les parts interessades, especialment en l'entorn pròxim dóna lloc a avantatges competitius persistents.

L'industrial coneix ja prou que el camí per aconseguir tots els permisos per la nova instal·lació (permitting) passa per l'elaboració de diferents documents requerits en cada cas per la normativa (projecte, estudi d'impacte ambiental, estudi de seguretat...) i per negociacions amb les administracions implicades, en les que haurien de predominar els aspectes tècnics, però en les quals, sovint, tenen un important pes altre tipus de consideracions d'índole política o social.

D'altra banda, ens trobem, amb extraordinària freqüència, que molts projectes són objecte de forta contestació social, independentment de la seva incidència mediambiental. Sota certes condicions, cada vegada més freqüents, molt bons estudis tècnics sobre un projecte poden ser perfectament inútils a l'hora de vèncer aquesta contestació social per tres raons fonamentals:

• No atenen les veritables preocupacions de les parts interessades. En aquest cas, les parts interessades inclouen els diferents grups que, en l'entorn local, es poden veure afectats pel projecte o simplement interessats en ell. Aquests grups d'interès, que poden estar o no organitzats, inclouen organitzacions ecologistes locals, associacions de veïns, sindicats, població en general, etc.
• No es comuniquen adequadament els aspectes positius del projecte.
• No s'expliquen de manera integral en clau de desenvolupament sostenible (no purament ambiental) amb arguments científics sòlids i ben documentats.

Penseu en que qualsevol projecte industrial tindrà gairebé sempre repercussions mediambientals negatives-majors o menors, però negatives-i gairebé sempre suposarà un increment-encara que sigui mínim-en els nivells del risc per a l'entorn, inclosa la població.

Els estudis tècnics podran demostrar que aquests inconvenients assoleixen un nivell tolerable, però la comunitat local tendirà a mostrar rebuig pel prejudici conegut com "no in my back yard".

La solució a aquest problema passa necessàriament per ser capaços de demostrar anticipadament que el projecte és beneficiós per l'entorn, especialment per l'entorn humà, a través de noves eines, com és l'anàlisi dels projectes des del punt de vista de la sostenibilitat.

Ara bé, atès que els projectes solen tenir estudis mediambientals normalment suficients, la novetat fonamental d'aquestes anàlisis se centra específicament en els aspectes socials i econòmics. Per tant, cal avaluar aspectes com ara la generació d'ocupació (directe i indirecte, però també induït, el més difícil de quantificar), el creixement del negoci de les empreses de l'entorn, l'augment d'ingressos per a la hisenda local i la millora de la qualitat de vida i la competitivitat de la localitat poden servir d'antídot als aspectes negatius del projecte.

Al mateix temps, a part de demostrar el benefici que el projecte pot suposar per a l'entorn, especialment per l'entorn social o humà, és necessari aconseguir transmetre la idea que el promotor no serà l'únic beneficiat pels aspectes econòmics positius del projecte.

Aquesta estratègia de comunicació hauria d'anar més enllà d'un esquema clàssic emissor-missatge-receptor-retroalimentació, a través de nous modes que permetin aconseguir, quan sigui possible, la complicitat i confiança de les parts interessades o, almenys, d'una part significativa d'elles, mitjançant eines participatives i de comunicació bidireccional.

No només cal definir els missatges que es pretenen difondre. En molts cas, serà imprescindible dissenyar, desenvolupar i posar en pràctica eines "ad hoc" de comunicació, que inclouran la identificació de les parts interessades, l'establiment de canals i protocols de comunicació tant activa com reactiva i el disseny de sistemes d'informació i comunicació. Aquests sistemes poden abastar des de fòrums de participació fins a reunions per a temes específics amb problemàtica especial.

Quan sigui necessari conèixer anticipadament l'opinió de les parts interessades a les quals no sigui possible dirigir-se directament, com és el cas del conjunt de la població de l'entorn de l'emplaçament, caldrà recórrer a eines d'investigació social, com enquestes d'opinió intenció d' que aportin informació útil i precisa per a la presa de decisions (cal saber què preguntar, com i en quines condicions, perquè en cas contrari, l'esforç és estèril).

• Coneixement de la indústria i de les plantes industrials, és a dir, profund coneixement de la realitat industrial que permeti la complicitat amb el promotor en la recerca de solucions realistes a problemes en matèria de sostenibilitat.
• Visió integral i àmplies capacitats. La gestió de la sostenibilitat inclou un ampli ventall de temes-medi ambient, seguretat industrial, seguretat i salut laboral, comunicació, estudis socials, aspectes macroeconòmics, etc. -, Pel que serà necessari comptar amb un ampli equip de professionals en les més diverses disciplines.
• Coneixement profund de l'entorn, entès com a entorn natural, econòmic i social de la zona on pretén ubicar el projecte, inclòs el coneixement de les sensibilitats i interessos de grups, entitats i població en general.