Entrevista a Jordi Cambray, tècnic del Servei Tècnic de Poscosecha de l'Irta de Lleida
10 d'octubre de 2011
A mesura que les notícies sobre crisis alimentàries comencen a copar els mitjans de comunicació, augmenta també la inquietud sobre l'origen i l'estat dels aliments que consumim. En general, la societat és conscient dels procediments de trazabilidad i seguretat que es duen a terme en el sector alimentari? A què es deu que l'interès públic en aquests àmbits es doni únicament quan es produeix una alerta sanitària?
Formulada així aquesta pregunta, sóc de l'opinió que la població, en general, no és conscient dels procediments de trazabilidad i seguretat alimentària. Del que sí és conscient és que existeixen uns controls i mecanismes per detectar i buscar l'origen del problema en els productes de consum.
Després de la crisi de la 'I. Coli', la qual cosa sí ha canviat és el fet que els mitjans de comunicació han començat a parlar del concepte de trazabilidad, a causa del fet que el sector hortofrutícola, les autoritats i la distribució coneixen i utilitzen aquest acabo. Un altre tema diferent és com es gestiona un cas de crisi alimentària quan aquest transcendeix a l'opinió pública. Sobre aquest tema, totes les parts implicades –ens públics, mitjans de comunicació i professionals del sector– haurien de reflexionar i provocar un debat que permetés facilitar informació sense provocar alarmes innecessàries.
Fa cinc mesos va aparèixer en els mitjans el que al principi es va conèixer com a ‘crisis del cogombre’ i posteriorment crisi de la 'I.Coli’. Bàsicament, en què es diferencia la trazabilidad que s'efectua en la cadena de subministrament hortofrutícola de la qual se segueix en altres aliments frescos?
En els últims anys, el sector hortofrutícola ha realitzat un gran esforç per implantar, en primer lloc, els sistemes de trazabilidad, amb ajudes de l'Administració, i en segon lloc, la millora posterior dels mateixos, una vegada implantats. La introducció i millora dels sistemes de trazabilidad ha permès que els productes hortofrutícolas estiguin al mateix nivell dels altres productes frescos que es poden trobar en el supermercat. No obstant això, alguns establiments encara compten amb alguns punts negres en el que a productes hortofrutícolas es refereix. Parlem de les presentacions a orri, on el producte prové d'orígens diferents i finalment es barreja, presentant-se així a l'usuari. En aquests casos, la solució és difícil: ja no està a la mà del sector hortofrutícola sinó en la de la cadena de distribució. I per descomptat, en última instància, d'aquells consumidors que consideren els productes a orri de millor qualitat o més econòmics.
Quins són les tecnologies més habituals en el seguiment i trazabilidad dels productes hortofrutícolas, des de la granja fins a la taula, dins i fora d'Espanya?
La tecnologia més utilitzada en el sector és el sistema de codi de barres. Així i tot, és un sistema amb limitacions ja que no aconsegueix que la transmissió de la informació entre els diferents agents de la cadena de distribució sigui ràpida i transparent, amb la consegüent pèrdua de confiança en el consumidor final quan es declara una crisi alimentària. És per això que les grans cadenes de distribució europees i alguns productors del nostre país estan interessats a desenvolupar i implementar en els seus productes noves tecnologies com la RFID, que permetria facilitar a tota la cadena de distribució i finalment al consumidor final una informació veraç i ràpida dels productes hortofrutícolas que es venen o consumeixen.
Fa nou anys, i després de la publicació del reglament comunitari 178/2002, més del 60% dels exportadors hortofrutícolas andalusos ja adoptaven processos de trazabilidad. Malgrat les acusacions injustes abocades per les autoritats alemanyes contra els cogombres andalusos, es pot concloure que la trazabilidad funciona i que l'esforç realitzat pel sector ha valgut la pena?
Definitivament, crec que sí. De fet, en la crisi de la 'I.coli' la resposta dels exportadors hortofrutícolas a les autoritats alemanyes va ser ràpida i clara. I és que, en poc temps es va comunicar les finques d'origen dels cogombres que es considerava podien ser portadors de la mateixa, els camions en els quals es van transportar i el lloc de destinació. Una altra cosa és que les autoritats alemanyes fessin un ús correcte de la informació.
La normativa europea no estableix el sistema de trazabilidad a implantar, un aspecte que decideixen les pròpies empreses, encara que el més emprat és el codi de barres. A més, tampoc existeixen protocols internacionals en aquest àmbit, per la qual cosa cada cadena de distribució exigeix els seus als seus proveïdors. A què es deu aquesta legislació tan difusa? Com es podrien unificar criteris per així traçar unes pràctiques comunes de producció i manipulat de productes hortícoles, des del seu cultiu fins a la seva exportació?
L'origen de la normativa europea volia donar resposta a una necessitat molt concreta a la famosa encefalopatia espongiforme bovina (EEB) o 'malaltia de les vaques boges', una normativa molt dirigida al control dels pinsos que se subministraven als animals. Alhora, en intentar conjugar els interessos dels diferents països membres amb la seva legislació això fa que les normativa europees siguin difuses, per força. Així mateix, els productors hortofrutícolas del nostre país porten anys immersos en els processos de certificació voluntaris com GLOBALGAP, BRC o IFS, que marquen unes pautes de com han de ser els protocols de trazabilidad i d'actuació en cas de reclamació o crisi alimentària. Aquestes empreses tenen uns mecanismes comuns d'actuació, moltes vegades desconeguts pels següents passos de la cadena de distribució o per l'administració. El gran repte de tota la cadena de distribució és aconseguir uns canals de comunicació ràpids i transparents. En aquest objectiu, poden ajudar tecnologies com la sensorización o sistema RFID, així com la unificació dels criteris exigits per les diferents certificacions de qualitat (GLOBALGAP, IFS, BRC, Nurture, Leaf, etc.).
Després de l'incident de la caiguda de la caixa de cogombres a Hamburg, els agricultors es queixen que no es té la mateixa cura en la destinació, on es manipulen i col·loquen els productes que en el camp. Està d'acord amb aquesta afirmació? En quins aspectes s'hauria de treballar més?
Al meu entendre, els sistema de trazabilidad implantats per part de les empreses productores tenen una fiabilitat i consistència raonables, sobretot les empreses que es dediquen a l'exportació i disposen de certificats com GLOBALGAP, IFS, per citar alguns. Els problemes apareixen quan el producte es comença a comercialitzar. És a dir, durant aquest llarg camí cap al consumidor final (plataformes logístiques, reprocesados en diferents punts de la cadena de distribució) i on el productor no té control sobre ells.
I ja per acabar, fins a quin punt millora la competitivitat de la cadena hortofrutícola mediterrània, donada la globalització de la distribució actual, l'adopció de ‘bones pràctiques’ i els seus processos, per part del sector?
Encara que no és un camí senzill, creo fermament que la competitivitat de la producció hortofrutícola del nostre país depèn que sapiguem donar respostes ràpides, transparents i veraces dels nostres productes, no solament davant una crisi alimentària, sinó en qualsevol situació. En alimentació, la confiança és capital i la pèrdua d'ella costa molt de recuperar.
